L’Antonia té 92 anys, viu a Calafell i ens ha explicat una mica la seva vida. Ha treballat molt i ha cuidat la seva família, sempre amb força i independència. Ens ha agradat veure com ha afrontat els moments difícils i com sempre ha estat activa. La seva vida mostra una persona valenta, treballadora i molt propera.
-
Quants anys tenies quan vas començar a treballar?
Doncs cap als 16 anys. De soltera ja treballava al camp collint cotó i aquestes coses, i després, ja un cop casada, quan vaig tenir els meus fills, devia tenir uns 26 anys quan vaig tornar a començar a treballar. -
En quin moment d’ aquella época vas decidir començar a treballar?
En el moment en què els meus fills tenien 5 anys, i econòmicament feia falta una ajuda a casa perquè amb un sol sou no arribàvem. -
Per què vas començar a treballar i quins motius tenies?
Un dels motius era poder donar-los als meus fills una vida una mica millor el que no els faltés per a menjar, tenir per a pagar i formar també. Veníem sense res perquè venia d’Andalusia i poder fer-me a poc a poc, anar guardant uns diners per a poder fer una habitació, bo, una casa per a criar als meus fills, perquè no els faltés de res.
-
Com va ser el teu primer contacte amb el món laboral?
La veritat és que va ser molt bonic. Allà on he treballat sempre hi he estat molt a gust. Vaig començar al sanatori de Calafell. Era una feina molt bonica, perquè venien nens malalts de tot arreu, ja que les aigües d’aquí de Calafell eren aigües termals i deien que anaven molt bé per a la salut, sobretot per a nens que tenien problemes de respiració. Estava amb els capellans i era una feina molt agraïda, i em sentia, molt bé i molt ben reconeguda en la meva feina. -
En aquella època com va reaccionar el teu marit amb la decisió que vas prendre?
En aquell moment ell mai s’hi va oposar i, al contrari, m’ajudava bastant; com que ell era autònom, és a dir, no treballava per a cap empresa perquè era pintor, llavors entre ell i jo fèiem. -
Et vas sentir en algun moment menystinguda per ser dona ?
No, mai m’he sentit rebutjada. A part del sanatori, quan va tancar, vaig estar treballant en una fàbrica que hi havia a Calafell de tripes, érem totes dones, menys els encarregats, i hi havia molt bon ambient. Mai hem tingut problemes perquè ens haguessin vist d’una altra manera. -
Quina reacció vas sentir per part dels homes?
Bé, mai he tingut problemes. Sempre m’he dut igual de bé amb homes que amb dones, no m’he sentit rebutjada. És més, el meu marit i jo fins i tot vam estar treballant en una discoteca de nit, al VIPs. He tirat endavant diversos treballs; sempre he estat treballant i sempre m’he sentit molt estimada, tant per homes com per dones que han passat per la nostra vida. No he sentit cap rebuig, jo com a dona, cap.
-
I de les dones d’ aquella època?
Tampoc, perquè n’hi havia algunes que només es dedicaven a la casa, però la majoria en realitat treballaven o bé netejant o, sinó treballaven fora, cuidant els seus fills. I mai he sentit que les dones d’aquella època em tractessin malament per treballar. -
En aquella epoca habia diferència salarial entre els homes i les dones?
Sí, en això sí que hi havia una diferència. Els homes sempre han guanyat més que les dones, i en aquest sentit, sí que sempre han estat més valorats els treballs dels homes que els de les dones.
-
Era habitual que les dones donessin el pas de començar a treballar?
Bé, va costar perquè hi havia homes que no volien que les seves dones treballessin, però a poc a poc es van anar mentalitzant en aquella època. Les dones van començar a treballar i fins i tot a treure’s el carnet de conduir, a tenir la seva independència, a poder tenir cotxe. Tot això ho hem anat guanyant les dones poc a poc perquè abans era impensable que una dona pogués treballar, tenir el carnet o tenir un cotxe. La meva mare, per exemple, només es dedicava a cuidar els fills i no podia treballar perquè el meu pare no la deixava. Era l’estatus de mestressa de casa i prou. I la nostra generació hem obert portes perquè les dones treballin igual o més que els homes. -
I et vas penedir alguna vegada d’haver començat a treballar?
No, i tant que no, al contrari. Sempre m’he sentit independent, mai he hagut d’estar demanant-li al meu marit diners per anar a comprar si necessitava alguna cosa. Gràcies a la feina dels dos hem pogut fer una vida plena, amb vacances i donant als nostres fills, entre cometes, el que hem pogut. I bé, no me’n penedeixo gens; al contrari, me’n sento orgullosa.
