Quant de temps fa que ets a Espanya? Per què vas decidir venir aquí?
Bé, a Espanya jo porto quatre anys i mig, i vaig decidir venir perquè sempre, des de petita, volia viatjar pel món o viure en diferents llocs a més del meu país. Doncs bé, després de diverses vegades que havíem vingut de visites, vam decidir amb la meva parella que volíem venir a viure aquí, abans de que nosaltres fóssim una família, perquè ell també havia volgut viure en un altre país. Llavors, com aleshores no ho vam aconseguir, quan ens vam conformar com a parella i vam començar a ser pares vam pensar, “quin és el nostre somni?” Doncs era viure en un altre país. I aquí va ser que vam triar viure a Espanya.
Va ser difícil emigrar? Al principi, et vas sentir fora de lloc?
Jo sempre comparo una mica la maternitat amb l’emigració, ja que ningú et prepara per a cap de les dues coses. Nosaltres ja érem nòmades digitals, ja havíem sortit de la nostra ciutat d’origen, Rosario, i ja havíem viscut un temps en cada lloc. Vam creure que emigrar i anar-se’n a viure a un altre país de manera permanent, com vivim aquí, seria més o menys el mateix. I, no obstant això, va ser bastant desafiador, perquè una cosa és ser nòmada digital i estar movent-te, i una altra cosa és establir-te formalment en un país, pagar impostos, enviar el teu fill a l’escola, i reinserir-te socialment en una cultura. No és el mateix que ser nómada digital. Llavors, sí que va haver-hi un gran canvi entre qué esperàvem i la realitat que teníem.
Possiblement, mai no havies planejat fer tot el que has fet fins ara. Què pensaves fer quan arribessis aquí?
Sempre explico que en realitat jo vaig pensar que seguiria la meva vida igual, és a dir, la meva vida de treball digital i de viure en diferents llocs. Vaig pensar que seria com: “treballo digitalment, porto al nen a l’escola i jo continuo treballant”. Al final va ser bastant diferent. Si bé continuo treballant digitalment, i el nen va a escola, jo treballava per a Llatinoamèrica, amb un ús horari diferent del d’Europa, i entendre com funciona fiscalment el país, com és la cultura aquí, em va portar nous reptes. Llavors, el que jo m’imaginava estava molt distant de la realitat. Això em va portar a pensar: “quina és la meva nova rutina en aquest país, en quin horari treballaré, com treballaré?”. Perquè, a més a més, ara soc mare, i abans no ho era. Llavors es van combinar dues coses; hi ha algú que depèn de mi i, a més, no m’estic movent com un nòmada, estic en un lloc i haig d’entendre quina és la dinàmica d’aquest lloc, l’escola, el supermercat, els menjars, tot és molt diferent.
La immigració a un altre país és una experiència que pot canviar la teva manera de veure el món, oi? Com vas començar a veure el món tu després d’immigrar?
Primerament, no me’n vaig adonar, és a dir, jo intentava continuar sent la mateixa persona que era abans i veure tot amb els mateixos ulls que abans i en realitat no podia, perquè ja havia canviat d’hemisferi, havia canviat de cultura, havia canviat de menjar. Llavors, durant els primers nou mesos, tot van ser tràmits, la casa, el nen… i jo no vaig parlar amb gairebé ningú a més que amb la meva parella i amb el meu nen.
Aleshores vaig anar a un networking, perquè soc emprenedora i necessitava dir, “Bé, em començaré a ocupar del meu negoci.” Quan vaig arribar allà, em vaig adonar que no em podia presentar perquè vaig dir: “Hola, soc Noe” i em vaig posar a plorar. Aquí vaig dir, “Alguna cosa m’està passant”, encara que no entenia ben bé el què. Llavors vaig pensar: “No em sé presentar, qui soc aquí? Com em vull presentar? Per què no em surt presentar-me com el meu país d’origen?”.
Vaig començar a veure amb altres ulls l’emigració. La vaig entendre com: “Ah, d’acord, això no és com abans, que vivia un temps en cada lloc, ara m’estic refent i renaixent en un altre lloc”. En aquell moment vaig començar a adonar-me que tota persona que migra entra en un procés migratori, en un dol migratori, que deixa de ser la persona que era al seu país d’origen per a ser una nova persona. D’aquesta manera, vaig començar a veure l’arrelament a aquest país amb altres ulls.
Emigrar i emprendre són dues coses que estan molt relacionades, oi? Totes dues tenen els seus alts i baixos. Quin va ser el moment més difícil per a tu?
Un dels moments més difícils va ser aquest que et vaig explicar abans. Jo tinc una dita a la meva marca, que és: “Emigrada atropellada i emprenedora empoderada”. Em recordo que en aquest networking vaig pensar: “El meu fill, l’escola, els tràmits, la casa, tot està a punt. Som a un nou país” Aquest va ser un moment molt difícil. És a dir, la pregunta que em vaig fer és: “Qui soc? O, com vull que em vegin? Com vull ser quan no tinc els meus pares, les meves amigues, el meu entorn social, el meu entorn laboral?” Llavors aquí vaig tenir un gran ensorrament i gairebé tot el 2022 i 2023 van ser temps molt difícils. A més, soc emprenedora i com que la facturació depèn de mi, si tinc una crisi, la crisi també em descol·loca el negoci. Llavors, aquesta crisi de qui soc i de qui vull ser em va portar una baixa de facturació. Aquest procés va ser molt difícil, però igual de revelador.
Què et va inspirar a crear aquest espai per emprenedores?
Emprender por el mundo és una marca que vaig començar molt abans de migrar, de quan érem nòmades i vaig decidir crear un espai per a dones emprenedores. En aquesta etapa, de la que ja t’he parlat abans, moltes vegades vaig pensar: “I ara, com faré per a presentar-me?” Per això, vaig decidir fer unes trobades amb altres emprenedores aquí a Calafell. A través d’aquestes trobades, vaig crear un espai per a envoltar-me de dones emprenedores, demanar a la gent que es presenti, presentar-me jo, i així, vaig trobar la manera de com volia mostrar-me al món. Així doncs, per una banda, això ho vaig fer per aconseguir presentar-me, però també em va servir per adonar-me de què no només em passa a mi, de què hi ha altres dones emigrades i emprenedores que els passa el mateix. Llavors vaig veure que aquest entorn emprenedor també era una cosa que necessitaven altres dones. I així, de mica en mica, es va començar a crear aquesta comunitat.
D’ençà que vas començar amb Emprender por el Mundo, quins canvis has fet al negoci?
En realitat, Emprender por el mundo sempre ha anat canviant a mesura que nosaltres també canviàvem com a família, perquè si bé jo estic al capdavant, realment som una marca familiar.
Al principi érem nòmades digitals i ho fèiem tot amb un negoci digital, amb un comerç electrònic de productes de bellesa que manegàvem digitalment, i que ens va permetre viure en una casa rodant, viatjar pel món i emprendre. Després, quan vam ser pares, moltes famílies van arribar a nosaltres per a emprendre digitalment, per a poder ser pares presents com nosaltres ho érem.
I amb l’emigració i la transformació que vaig anar fent, es va començar a crear la comunitat de Emprender por el mundo. Quan vivíem viatjant, la gent volia viure viatjant també. Llavors sumàvem gent al nostre equip i li ensenyàvem a fer el seu propi comerç electrònic.
En conclusió, la nostra marca sempre ha anat variant segons les vivències que hem tingut i que hem anat compartint a través de les xarxes.
Creus que la teva determinació inspira a més persones a ser emprenedores?
Jo crec que sí, o almenys això és el que em diuen. Crec que, així com de vegades ens fem autoboicot, també hem de reconèixer en el que som bons. I si, és veritat que tinc determinació, és veritat que tinc energia, és veritat que tinc embranzida i que evidentment això es contagia i que inspira a altres dones i famílies a pensar: “Doncs, si ella va poder, jo també, oi?” I es crea un conjunt de persones que s’ajuden les unes amb les altres i, amb aquesta col·laboració, també anem creixent totes.
Quin és l’objectiu que tens amb els congressos i les reunions que organitzes?
El principal objectiu és crear vincle i una xarxa de connexió des del que és personal per després poder portar-ho als negocis. És a dir, si bé m’encanta parlar de l’emprenedoria i de la part empresarial, sento que el focus principal està posat en crear vincles que impactin per més tard poder portar aquest impacte als nostres negocis. És a dir, si la persona emprenedora està bé, si té vincles sòlids, si se sent part d’una comunitat, pot portar tot aquest impacte al seu negoci. Així doncs, el focus principal de les reunions i de les trobades sempre és poder crear vincles per després portar-los als negocis.
Dius que estar en comunitat ajuda a créixer, però que emprendre es un acte d’independència. Ens pots explicar que vols dir amb això?
Jo sento que emprendre ens dona ales, és a dir, et dona una emoció i una il·lusió de poder crear una cosa pròpia, que té la teva empremta. Aquest desenvolupament personal es transforma en professional a través d’una emprenedoria, o sigui, el fet d’emprendre obligadament et convida no solament a tenir un desenvolupament professional o empresarial, sinó que també t’obliga a tenir el teu desenvolupament personal. Llavors emprendre integra les dues coses, el personal i el professional.
Per començar amb el seu negoci, ofereixes a les emprenedores l’oportunitat de tenir èxit venent Nu Skin. Ens pots parlar sobre aquesta empresa, i de com pot ajudar a tenir un bon negoci?
Bé, Nu Skin està basat en tot el que és venda directa o màrqueting multinivell. És una plataforma a escala mundial que està en més de 50 països. Aquesta plataforma jo la vaig triar fa dotze anys quan no era tan normal tenir un comerç electrònic i tampoc no era tan normal vendre productes en TikTok o en Instagram. No obstant això, vaig veure que el clau de la plataforma és que realment és una oportunitat de creixement gairebé des de zero. És la possibilitat de vendre un producte i a través de la recomanació genuïna d’aquest producte generar un ingrés extra com de 50.000 €, o muntar una plataforma de negoci pròpia que generi molt més que un sou. Llavors, hi ha possibilitats de creixement per a diferents tipus de perfils. I una altra cosa que m’agrada molt de la plataforma és que, en el cas d’emigrades i emprenedores, a la dona li permet poder cuidar-se, posar-se en prioritat, una cosa que quan s’emigra queda bastant relegada. Així, vens un producte sense tenir riscos, sense tenir empleats, sense tenir estoc, sense tenir cost fix.
En conclusió, per a aquesta dona emigrada que està començant de nou en un altre país, poder començar un negoci a cost zero sense risc per a mi és una gran proposta d’expansió. Per descomptat que després depèn de les ganes que tingui de portar-ho endavant amb pla d’acció i una estratègia que la sostingui en el temps, com qualsevol negoci. Però sí que Nu Skin em sembla una plataforma supergenuïna i molt segura per a poder emprendre fins i tot quan no tens recursos.
Què li diries a algú que ara mateix no està feliç amb el seu treball, però no sap com canviar la seva realitat?
Li diria que primerament ha de tenir una meta personal, ha de tenir alguna cosa que l’il·lusioni. És a dir, si no estàs feliç actualment en el teu treball i no saps com canviar-lo, és perquè està faltant alguna cosa que et convidi a aconseguir-ho. És veritat que moltes vegades quan estem en un treball que no ens agrada és perquè entrem en una quotidianitat en la qual no tenim il·lusió. Llavors, per a canviar alguna cosa que no ens agrada ha d’haver-hi alguna cosa que ens il·lusioni, un objectiu: “vull aconseguir tal cosa, em vull sentir de tal forma”. A vegades no sempre ha de ser una cosa material. Pots comprar un cotxe, comprar una casa o una altra cosa, però ha d’haver-hi alguna cosa que t’il·lusioni per a començar a fer coses distintes que t’apartin d’on ets. I, encara que es diu fàcil, és molt desafiador, perquè gairebé que no ens conviden a somiar, gairebé que no ens conviden a tenir bons objectius. Ens diuen: “conforma’t amb això, amb el bàsic”. I clar, quan tenim el bàsic, el sou segur i tot el que entra constantment… Ens adonem que no ens agrada, de què no és suficient, i llavors toca somiar. I potser de vegades ens quedem en un bucle; perquè: “no puc somiar tant, mai no ho aconseguiré”. I en realitat, tot comença per somiar i per dir això il·lusiona i, com a mínim, posar-ho en paraules per a poder crear un pla d’acció.
Finalment, sabem que a la teva vida has viscut un munt d’experiències, ens pots explicar alguna que t’hagi deixat una gran empremta?
Doncs bé, en 2022 i 2023, aquesta època en què feia els cafès i em sentia molt perduda, en realitat jo no els feia per crear una comunitat. Va ser una idea que se’m va ocórrer perquè pensava: “Haig de deixar de plorar i començar a fer alguna cosa que em comenci a connectar amb gent”. I clar, ja només el fet de vestir-me per al cafè, de pensar, d’il·lusionar-me amb què coneixeria gent, ja em canviava l’ànim.
Però, en un moment, a aquests cafès vam començar a ser cada vegada més gent. Primer vam ser tres, després vam ser vuit, després vint… I llavors es va començar a parlar d’aquests cafès aquí, a Calafell. I els de l’ajuntament em van dir: “Podríem fer-ho aquí”. I jo no estava gens segura. Però van insistir: “Doncs bé, si vols podem donar-te un saló dues hores i organitza una reunió.” Llavors, vam fer això, vaig organitzar una trobada a l’ajuntament, i van venir també vint persones. Em van proposar: “Et podem donar el mes que ve un altre saló per una reunió”. Vam repetir-ho, i vam venir altra vegada vint persones. I llavors jo vaig pensar: “Bé, ara ja no és un cafè, ara cada mes tenim un horari i un dia, ho fem a l’ajuntament i s’està reunint una comunitat d’emprenedors”. Llavors els vaig dir als tècnics de l’ajuntament que gratis no ho podia fer més. I em van dir: “Tens un curriculum vitae?” I jo no en tenia. Em van dir: “Llavors tens un portafolis, no?” No en tenia. “I parles català?” No en parlo. Però, com que el que jo feia estava creant una comunitat, estava reunint a la gent i aportava coses bones al poble; encara que no tenia el currículum, que no parlava català, a pesar de tot això, em va dir que no passava res: “Tu redacta un email, faràs aquestes reunions per sis mesos i et pagarem”. Una cosa simbòlica, però em van pagar.
Llavors l’ensenyament o aprenentatge aquí és que a vegades, som nosaltres mateixes les que no ens adonem que el que per a nosaltres potser no té valor, trenca tota mena de burocràcia o de qüestions administratives. Perquè el que per a mi era un simple networking a l’Ajuntament, va passar a ser una cosa clau perquè cada mes es reunissin els emprenedors i es creés una comunitat. Llavors jo em sentia perduda, però vaig posar el meu talent al servei de la comunitat i l’ajuntament també sent dòcil, van dir: “Bé, no té un currículum, no parla català, però evidentment això pot crear valor i de vegades no tot és exactament com la llei diu.”
Aquesta comunitat que hem creat el 2023 encara avui continua viva, avui aquests emprenedors es continuen reunint mes rere mes i això ja va quedar consolidat.
A mi aquesta anècdota em sembla molt importat d’explicar, perquè moltes vegades escolto: “No, si no parles català no tens cap oportunitat”, però jo vaig sentir que em van obrir les portes, perquè jo també vaig ser transparent. I llavors a partir d’aquí, des de la sinceritat, des de la transparència, sense voler aparentar res que no era, es va crear una cosa superbonica.
